Fem servir cookies, tant pròpies com de tercers, per millorar la seva experiència online i recollir informació estadística sobre la seva navegació.
En continuar utilitzant aquesta web està acceptant la instal·lació i l'ús de cookies. Més informació a política de cookies  
En Kimet a Uganda
En Kimet a Uganda
En Kimet a Uganda
29 abril 2014

En Kimet a Uganda


Els ràpids de les fonts del Nil Blanc estan en perill de desaparèixer per sempre. Un projecte de presa amenaça no només alguns dels ràpids i onades més famosos del món, sinó també tota una comunitat de poblats autòctons. A més l’electricitat que es generarà amb l’energia hidràulica, no arribarà als habitants de la regió sinó que el govern Ugandés la vendrà a Kenya, on el preu és més alt.
Segons les previsions el projecte estarà completat d’aquí a 5 anys, és per això que amb l’objectiu de conèixer aquesta meravella natural però també per entrenar de cares al mundial del 2015, que sembla que serà amb onada, vaig dirigir-me cap a Londres, on amb la resta del grup de palistes vam volar fins a Entebbe fent escala a Dubai.

Un cop a Uganda i després de comprovar que tot el material havia arribat a bon port, vam agafar el taxi que ens havien preparat des de l’allotjament de Hairy Lemon, vam lligar les piragües sobre el sostre desmuntat d’un monovolum destartelat i va, començar a fer camí tot vorejant el famós llac Victòria.
No havíem tingut temps d’avançar gaire quan el primer grup de policies armats fins a les dents en va aturar i després de mirar les piragües ens va informar que a Uganda està prohibit portar dos pisos de piragües al sostre, afirmant que era perillós. Una prohibició curiosa, ja que passaven en aquell mateix moment camions amb 40-50 persones al sostre o motos amb 4 tones de carregament de plàtans fotent ziga-zaga de costat a costat de la carretera.
Ens varen tenir immobilitzats fins que no vam afluixar la mosca, 20 dòlars van servir perquè l’oficial fes la vista ample i tirar 20km més fins al següent control policial, sant tornem-hi; “teniu el parabrises esquerdat” afirma un altre policia amb un uniforme ronyós que li donava un aire poc oficial. La metralleta però tenia un poder de persuasió prou important, 20 dòlars més i novament ens van deixar a passar, així encara una altre vegada. Tot avançant per carreteres de terra rogenca, típica de Uganda i transitades pels vehicles més insospitats, vam constatar que els Italians al costat dels Ugandesos són més bon conductors que els Noruecs.
Finalment al cap de 4 hores per plantacions de plàtans i pluvisilva arrasada el paisatge es va tornar més i més boscós fins que vam arribar a l’illa de Hairy Lemon.
Vam plantar la tenda al cim de turó de la illa i vam posar el despertador a les 7 per aprofitar els primers raigs de sol.

Durant el cap de setmana, els nivells d’aigua es mantenen baixos de manera que tot i que tots teníem ganes de provar la famosa Nile Special (el nom prové de la cervesa Ugandesa més popular), vam fer unes primeres sessions a la Club Wave (el nom prové de la segona cervesa Ugandesa més popular), una onada ample, amb una gran contra i que no té res a envejar a la Nile (potser perquè mai vam tenir el nivell perfecte). Aquesta onada es posa potent quan els nivells pujen i la Nile Special comença a funcionar, aleshores es diu Club Funnel (L’embut de la Club) i és la onada natural més gran que he surfejat amb MOLTA diferència i també la meva preferida. Tot i això s’havia de baixar tot un ràpid per a poder agafar-la i l’espuma era molt irregular i canviava constantment.
En les sessions a la club em vaig centrar en fer un recordatori del trucs d’onada, que els tenia una mica rovellats ja que Toxic Wave no ha funcionat gaire en tot l’hivern i feia mesos que no remava en onada, també em vaig centrar en l’airscrew i aconseguir que la caiguda fos ben recta.

A les tardes funcionava la Nile Special, es necessitava una corda per entrar, que recollien i oferien amablement els nens locals pel mòdic preu de 500 chilling (30 centaus) per a 4 hores.
La onada amb el nivell baix és poc retentiva i cal clavar els trucs per a quedar-se, a més és molt ràpida i entre això i que la nova guigui és un llamp, a vegades era difícil mantenir el control de la piragua.
Els primers dies les entrades duraven molt poc, però a poc a poc ja li vam anar agafant el troquilló.

La forma de vida a l’illa de Hairy Lemon era semblant a la que podríem trobar en una societat prehistòrica: Remar-Menjar-Dormir, si ve és veritat que ho combinàvem amb exercicis típics d’en Jacko, frisbee golfs, projeccions de vídeo i hores de lectura.

Al cap d’uns dies remant el seient de la piragua va petar, i tot i que amb en Jacko ens vam embarcar en una odissea per aconseguir carbono i resina que ens va dur fins a la capital de la regió, Jinja, i fins i tot vam aconseguir arreglar-la, els danys però eren massa i al cap de poc es va tornar a trencar, aquest cop encara pitjor així que vaig acabar per remar amb un seient amb suspensió...

Amb el pas dels dies el trucs van anar millorant i fins i tot vaig aprendre’n algun de nou: flasback to airscrew, pistol flip, flashforward...
Durant l’estada també vaig conèixer a en Rush Sturges, un dels palistes més mediàtics del món i que va ser un dels més influents quan les bèsties de riu vam començar a entrenar freestyle, no crec que hi hagi ningú al món que hagi vist tantes vegades els seus vídeos com jo. És curiós veure com en aquest esport acabes coneixent a tothom encara que en un primer moment sembla que estiguin molt lluny.
En Rush va provar la Guigui, i al cap de 3 entrades ja deia que es posaria en contacte amb en Guillaume, a canvi em va fer una entrevista per la Kayak Session i vam començar a parlar sobre un possible estreno de la seva última producció durant el Salt Kayak festival d’aquest any, la pel·lícula, de la qual ja vaig poder veure un tros és espectacular i seria un plus molt guapo pel festival.

En l’últim dia el taxista, que havia d’arribar a les 8 del matí va aparèixer a les 11 (això és l’Àfrica) i ens va anar de 5 minuts (literalment) que no perdem l’avió. Després de 4 hores de conducció molt temerària i estrès per parar un tren vam poder agafar l’avió cap a Londres i d’allà cap a casa.




 

Agenda d'activitats

 
 
 
 
Les Bèsties de Riu Eskola de piragüisme Fes-te Soci del Club!